QUATTROCENTO

El Quattrocento marca l’ inici del renaixement, el segle XV (any 1400-1499). Aquest canvi artístic tant gran es va fer en el país més important de la història de l’art, Itàlia.

ARQUITECTURA

Alberti es considera com el més gran arquitecte dels començaments del Renaixement; va construïr molt poc però va escriure molt: els seus llibres sobre la pintura i l'arquitectura  van tenir molta influència i van servir per a difondre les noves idees per tota Europa.

A més d'Alberti, hi ha d'altres escriptors de llibres d'Arquitectura, com Serlio i Filarete.

Brunelleschi és l'autor de la cúpula de la catedral de Florència (1420-46),

La primera que es feia des del Panteó romà, que va manifestar la capacitat dels arquitectes moderns de fer el que fins llavors només havien pogut assolir els antics. D'altra part cal tenir present que Brunelleschi es va veure obligat a intervenir sobre un edifici gòtic ja construit; així li va càldre calcular el gran pes de la cúpula en funció del que hi havia; d'altra part va fer una decoració en dos colors, que recobreix tota la façana per tal de donar-li un aspecte modern. La cúpula de Brunelleschi domina tota la ciutat i n'és el símbol

Esquema amb les caracterìstiques més bàsiques de l'arquitectura del Quattroento:Itàlia

ESCULTURA

L'any 1401 es va decidir renovar les portes del Baptisteri de Florència, davant de la Catedral. Es va convocar un concurs per triar l'escultor que es faria amb l'encàrrec. D'entre els participants van destacar Brunelleschi (que també tenia formació d'escultor) i Ghiberti. Els hi van dir que fèssin un relleu que presentés el Sacrifici d'Abraham . Va guanyar Ghiberti.

La idea de Ghiberti va agradar més perquè feia encaixar millor les diferents parts de la História, mentre que la unitat en el panell de Brunelleschi era més forçada i els moviments dels personatges més contorsionats.

Va trigar més de vint anys en completar l'obra, amb temes de l'Antic Testament.

Donatello (1386-1466) és un altre escultor florentí de qui ens ha quedat, entre d'altres peçes, el David de bronze (cap el 1440) o, el Sant Jordi).

El David ens presenta el pastor com un noi que tot just ha deixat de ser nen, vencedor amb la fona del gegant que ha quedat degollat als seus peus: és una bona imatge de lhome renaixentista ideal, ben decidit, i segur del que fa. El David el va fer dues vegades, en marbre i en bronze.

Aqui teniu un esquema amb les caracterìstiques més bàsiques de l'escultura del Quattrocento: (feu clic a sobre per ampliar)

PINTURA

Els diferents estats del nord d'Itàlia tenen estils i artistes diferents dins el corrent comú del Renaixement.

Massaccio és un dels iniciadors de la nova manera; va tenir una carrera molt curta ja que va morir als 28 anys però va tenir temps de plantejar gran part dels temes del Renaixement.

Massaccio va pintar, amb d'altres que van acabar la feina per la seva mort, els frescos de la Capella Brancacci (cap el 1427), encàrrrec d'un comerciant florentí molt ric. Presenta les primeres passes de l'Església, centrada en la vida de Sant Pere (que era com es deia el client); els assumptes es tracten segons les teories d'Alberti; el color és vigorós i fred, amb predomini del dibuix; els personatges tenen una gran dignitat i una qualitat tridimensional, i semblen sobresortir de la paret, presentant aquest realisme tan volgut pels renaixentistes.

Crist és el centre de l'escena, totes les línies convergeixen en ell; el grup dels apòstols i ell destaquen sobre un fons grisós, justament pel seu color intens.

Un altre pintor és Botticelli. Té una obra variada, molt personal i és plenament quattrocentista. Dóna gran importància al dibuix, fent quasi bé filigranes i els seus personatges tenen un aspecte dolçament melancòlic.

Dels assumptes religiosos, es dedica especialment als relacionats amb el Naixement de Crist: l'Anunciació, la Mare de Déu amb el Nen, l'Adoració dels Mags; són obres molt ben resoltes, delicades, d'una gran harmonia; al final de la seva vida la intensitat religiosa augmenta i les obres són més denses i menys dolçes, tot i mantenir les característiques que li són pròpies, especialment la seva precissió com a dibuixant; no s'ha adaptat al canvi de l'estil i continua fidel al seu estil, que ara, deixats de banda els assumptes mitològics, es veu força impregnat d'esperit místic i gòtic.

Però el que més ha interessat de Botticelli són les seves obres d'inspiració antiga, mitològiques, especialment les que va pintar per la família Medici:

Els governants d'altres estats també volien, com els de Florència, fer de l'Art un mitjà de propaganda. A Ferrara va treballar Piero della Francesca, pintant obres al fresc (com La História de la Vera Creu), retrats del Duc Frederico Montefeltro i la seva esposa, que volen ser alhora fidels retrats però també exemples de dignitat renaixentista, segons l'esperit antic i així els perfils dels models tenen la distinció d'una medalla romana, sense menystenir el paisatge del fons, de gran qualitat, creant un efecte de profunditat molt reïxit.

Potser l'obra més valorada de Piero és La Flagel·lació (1458-1466), on, seguint l'exemple de la Trinitat de Massaccio, Piero ens presenta un efecte de perspectiva lineal molt el·laborat.

Piero della Francesca,

La Flagel·lació.

És tracta d'una pintura sobre taula. Observa com ha teixit els fils de la perspectiva i també pren nota del color, fred, net, potser poc real, encara que de gran bellesa i harmonia.

Té dues parts ben senyalades: a l'esquerra hi ha una figuració del Pretori de Jerusalem; Pilat està assegut després de pronunciar la sentència de Jesús, lligat a la col·lumna i assotat; l'estatueta que remata la col·lumna manifesta la idea del triomf: la passió és triomf sobre el pecat i la mort i Piero ha triat per expressar-ho aquest símbol clàssic (el que és un nou exemple de la concordància entre els Antics i la fe cristiana).

A Màntua trobem altres governants i també altres artistes, destacant la figura d'Andrea Mantegna. És un pintor que té un gran sentit del volum i els seus personatges semblen sobresurtir de la superfície pintada, usant d'interessants efectes d'escorç. Té un excel·lent sentit pel color, net, fred, deixant-lo dominar pel dibuix, que es comú als altres pintors del Quattrocento. Té obra religiosa (com L'Agonia de Crist a Getsemaní, però és més apreciat pel cicle de pintures que va fer a La Càmera dels Esposos (1474), al Palau de Màntua (figura), creant un efecte il·lusionis

ta on ficció pictòrica i realitat es confonen.

La Càmera dels Esposos.

Mantegna va pintar, al fresc, les quatre parets i el sostre de la Càmera dels Esposos; és com una tenda de campanya, dins la que es troba l'espectador, que té recollides les pells que formen dues de les parets; el cobert tambè té un forat, com una mena de balcó rodó, per on es veu el cel amb uns angelets (en italià es diuen putti) i altres models que ens miren.

A una de les parets hi ha un jardí on està la Cort amb el Duc Ludovico II Gonzaga, la seva família i tot el seu seguici; se li acosta un dels seus ministres i sembla que li lliura una carta que acaba d'arribar, amb l'anunci de que el seu fill acaba de ser nomenat Cardenal pel Papa.

No sabem quin us es feia d'aquesta sala en el seu origen.

Giovanni Bellini, de família de pintors, és un gran retratista, que sap donar amb fidelitat els trets del model i el seu caràcter i, alhora, fer veure la seva posició social.

Giorgione va pintar quadres de molt difícil interpretació, com El Concert Campestre o Els Filósofs, presentant models de les diverses edats humanes, on possiblement el pintor reflexiona sobre la naturalesa humana. És molt famosa La Tempestat (cap el 1505)